Cada vegada que es posa en marxa l'aparell torno a sentir aquell soroll estrany, fins que reconec un so conegut o una veu, i com màgicament, es silencia.
He reconegut sons nous: l'aigua rajant de l'aixeta, els ocells ;), l'intermitent del cotxe... La música no la sento, només l'acompanyament, així que totes les cançons sonen semblants. Tot i això, encara que hi hagi música ambiental, puc mantenir una conversa.
M'ha passat una cosa sorprenent i preciosa. Estava a una terrassa parlant amb el meu fill i un nen d'uns dos anys se'ns ha acostat, seguit de la seva àvia, que feia els possibles per allunyar-lo. Però ell estava encaparrat a quedar-se al nostre costat. M'ha volgut parlar però jo no l'entenia. Tota l'estona repetia una paraula que no podia desxifrar. El meu fill, després d'unes quantes tentatives, m'ha mostrat que m'estava dient "taladro". I al petit li ha canviat la cara quan ha vist que, finalment, l'he entès. És tan curiós!, el nen m'estava dient la paraula més difícil que sap dir. Quin "regalasu", precisament per mi en aquests dies. Li he explicat que a mi també m'agraden molt les eines, que sóc filla d'un fuster i hem hagut de marxar. Però tant ell com jo ens hem separat més contents :)
(imatge extreta de la pàgina web: http://www.twenga.es/)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada